La proximitat de la malaltia del pare i la seva imatge permanentment
assegut fan que, sobretot, pensem en ell en aquests termes: en l’home a
qui, dia a dia, la vida li anava fugint lentament.
Però avui
vull mirar més enllà d’aquests darrers anys i convidar-vos a recordar el
pare en la seva plenitud, el pare vital, l’home amb un somriure i una
paraula agradable sempre a punt. Vull que recordeu el Paco, el Sisco, el
Francisco, el Ràfales de tota la vida, l’amic dels seus amics, l’home
que era feliç treballant a l’hort i que gaudia organitzant sardinades o
partides de cartes amb els veïns.
I a tu, pare, voldria agrair-te
tantes coses… els matins màgics del dia de Reis, els pessebres que, ens
ajudaves a fer al Joan i a mi any rere any… Gràcies pel teu sentit de
l’humor que feia exclamar a la mare: “Por Dios, Paco, ¡qué ocurrencias
tienes!”, o per totes les roses de l’hort que ficaves al pitxer del meu
escriptori tot dient: “Una rosa per a la meva princesa”.
I podria
seguir amb una llarga llista per, en definitiva, agrair-te tot l’amor
que ens has donat al llarg de la teva vida. Fins sempre, pare, i bon
viatge.
